Així hem estat i estarem de tant en tant fins al febrer

Sort del foc que traiem pels queixals que ens permet fer llum a la nostra capseta de mistos.

Un fort petó per la cosina més petonera

Sagrada Família

La desaparició dels homenets.

A Barcelona darrerament hi ha molts canvis. Un d'ells és la desaparició dels homenets que vivien dins d'unes capses negres i grogues. Jo sempre els vaig veure allí tancats, sense queixar-se massa. Bé doncs, ara resulta que l'ajuntament els vol fer fora de casa seva (quin poc respecte! ells que ens han salvat de tants atropellaments i disgustos!).

Els deixen amb l'habitatge pel terra i au a posar-ne un de nou que no ha estat res. És una llàstima! ni a ells els respecten la seva capseta de mistos.
Bé, però no us penseu que aquest ajuntament ens deixa desamparats noooo!! Ara resulta que ens posen uns semàfors amb la nova imatge "DIR": musculats, primets, amb una cintura d'enveja.... vaja, semàfors amb cànon de bellesa del sXXI.

Però no em queixo perquè per internet n'he trobat cada un!!!

Aquest sí que viu bé. Per mi que deu viure a Honolulu.

Aquest no he acabat d'entendre a qui va dirigit: potser és d'un carrer on només hi poden passar cristians, o simbolitza que si no li fas cas acabaràs pel terra igual que ell! No ho sé.

Aquest, el pas a la gent jubilada?

El següent crec que són dos mileuristes que viuen a la seva capseta de mistos (i prefereixo pensar que la dona marxa a treballar i no a comprar).



PS/ Capseta de mistos= metàfora emprada pels mileuristes per indicar el lloc on residim.

Estàvem en parada tècnica

Imatge del Blog en una pantalla de la Facu d'Història.

Sí és cert, aquests dies hem deixat el bloc una mica abandonat. [La cosa és preocupant, ja que la nostra única lectora ens ha avisat dient: "ueis que tb aquest blog ta de vacances???? snifus, què li passa a la blogosfera????)"]. I és que resulta que estàvem tancades a la Uni fent cursos de formació.
Déu com ha canviat la Uni... ufff! tot modern, tot informatitzat, pantalles, canons, ordinadors a tot drap.... Jo vaig fer la carrera a Lleida, i la nostra especialitat era de les "afortunades" tecnològicament parlant: teníem canó, la pantalla pel visionat de diapositives era automàtica, escoltàvem la música amb uns altaveus de cine... però tot allò ara és "piximinuti". Avui dia les "Unis" tenen els ordinadors connectats a les grans pantalles de diapositives, el so dels DVDs és eixordador... uff, bestial! i no és que me n'estranyi no, si de fet ja m'ho esperava; però és que he descobert una cosa que a la meva època m'hagués servit de molt: resulta que quan a la Uni feia Història de l'Art ens solien endossar una mitjana de 80 a 100 diapositives diàries i, és clar, totes podien entrar a examen. I què passava? Que acabàvem empatxats d'imatges i al final ens oblidàvem de les coses que havíem vist. Què vam acabar fent? doncs ideàvem trucs per tal de recordar cada diapositiva què era.
Bé doncs, si féssim un repàs als meus apunts hi trobaríem la descripció de l'obra, tot allò que calia saber per aprovar l'examen i una nota al final com ara aquesta: "a la part inferior esquerra de la foto hi surt una dona amb un paraigües vermell" així no era tant difícil confondre diapositives d'edificis. Amb els quadres també ens passava el mateix: si els profes havien fet còpies a partir d'un llibre, podia ser que se'ls veiessin les mans o el número de pàgina....només calia fer una noteta i després estudiar-te l'obra i la referència personal.
Bé i perque aquest rotllo? Doncs perquè a l'era digital les notetes a peu de pàgina probablement ja no ens caldrien. Avui els profes tenen les diapositives en una clau USB i per tant hi porten un munt de fotos. Com trobar la foto que busques entre tant d'arxiu? pel títol. Consegüentment què veiem a la part superior de la pantalla els alumnes? el títol de la imatge, que sol coincidir amb el nom de l'obra. Ai!! si haguéssim tingut aquesta sort als noranta.

Pernil d'ànec casolà

Tete la recepta dels magrets que et deia de la Carme Ruscalleda.

Ingredients per a dos pernilets:

2 magrets d'ànec frescos.
2 quilos de sal grossa.
1 gr. de pebre negre mòlt.
Una solució de: 25ml d'oli d'oliva (de Bovera o de la Granadella)
12ml de vinagre del bo, i 1 gr de pebre vermell.

PREPARACIÓ
I.En un recipient de plàstic, vidre o porcellana, de la mida dels magrets, poseu-hi un llit de sal grossa. A sobre poseu-hi els magrets ben amanits amb una mica de pebre negre, amb la pell cara avall. Cobriu-los amb la sal grossa. Tapeu-ho bé amb film de cuina i guardeu-ho a la nevera durant quatre dies. II. Passats els quatre dies, retireu els magrets de la sal i netegeu-los bé amb un pinzell. Cal que quedin ben nets. III. Feu un petit forat en una punta del magret i passeu-hi un fil de lligar carn, feu-hi una petita lligada per poder-hi penjar bé el pernilet. Pinteu totes les cares del magret amb la solució d'oli, vinagre i pebre vermell que haureu preparat. Deixeu-lo penjat unes quatre hores a temperatura ambient i ben orejat.
IV. Poseu els pernilets perquè s'acabin de curar i assecar en un lloc fresc i sec durant tres dies. Llavors, els pernilets ja estàn a punt de consumir. Bonísssims.

També podeu fer aquesta recepta.

Per als que vivim en una capsa de mistos

A tots aquells que viviu en una capseta de mistos, que per pintar-vos el pis només cal que aneu a l'Abacus i compreu un pot de Tip-ex ja podeu gaudir d'un mini "Microjardí" dins d'una llauna.